Confiem-hi! (encara que sentiu petards)

Aquesta no és una nit qualsevol, és la nit dels desacomplexats. Surten al carrer a cridar i celebrar que són espanyols, i sobretot que n’estan orgullosos. Sonen petards, també descomplexats. Aquests mateixos que aquests espanyols van comprar per Sant Joan, festa nostrada en la que s’utilitzen les escorrialles per gaudir una victòria forastera. Aquesta tarda Barcelona era el més semblant a un poble provincià desèrtic de la bonica Extremadura, aquella que tants diners ens costa a tots els catalans. Però bé, anar desmembrant tòpics en una nit com la d’avui no serveix per gaire més que desfogar-se i odiar, encara més, tots aquells veïns que mentre provaves de mantenir el cap fora de la davallada russa cridaven cada gol com si estiguessin posseïts per l’esperit "rojigualdo” de la "furia".

I ara que ens queda? Veurem demà a les notícies les celebracions i el cap de setmana a seguir resant aviam si, per fi, toca la loteria. O no, queda esperança.

Només acabar el partit m’ha vingut la seva cara al cap. Segurament és el primer jugador estranger del Barça que recordo. Es deia Gary Lineker, era anglès i jugava de davanter centre. Va fitxar la temporada 1986 després de fer un bon mundial de Mèxic i va aguantar només tres temporades fins que el (geni) Johan el va col·locar d’extrem i l’home va marxar amargat de l’holandès. En Gary sempre tenia dues coses apunt, un somriure d’orella a orella i la cama dreta més oportunista de la història. Sabeu el típic jugador que col·loca la bota a la línia per marcar encara que la pilota ja entrés? Doncs això feia en Lineker i es feia un tip de marcar gols.

Doncs bé, en Gary va tenir un dia molt trist dins la seva brillant carrera futbolística. Era l’any 1990 i aquell era estiu de mundial. La semifinal d’aquell campionat seria un apassionant Anglaterra – Alemanya. L’equip britànic, que comptava amb Lineker, Chris Waddle, i un jove Gazza va estar atacant tot el partit. No va haver-hi manera de batre la porteria alemanya, i els teutons es van dedicar a defensar gràcies a l’ordre que imposaven Mathaus i Bremhen. Finalment els anglesos van perdre als penals de manera totalment injusta. Al acabar el partit en Gary va somriure, com sempre, i va etzibar al periodista de torn una frase que quedarà per a la història del futbol:

"el futbol és un esport molt simple, 22 jugadors lluiten per una pilota durant 90 minuts i al final sempre guanyen els alemanys”

Confiem-hi, paraula d’en Gary

Se'ns pixen a sobre i en Moratinos diu que plou

Canvieu el nom propi del Ministre d'Exteriors per qualsevol que us vingui de gust. Això del “i diuen que plou” s'ha utilitzat en infinitat d'ocasions per fer pales un sentiment de rebuig cap a una classe dirigent que no para de mentir i als que no parem (no paren) de votar cada quatre anyets. També hi ha altres versions del lema en si, és el cas del “i els mitjans diuen que plou”. Aquí, com moltes vegades la cosa apunta als mitjans de comunicació que segueixen el joc del poder central. En aquest cas n'explicaré un que m'ha fet gràcia i tot.

La declaració és qüestió és la següent: “poco más de 800.000 irlandeses no deben decidir el futuro de un Tratado aprobado por casi 458 millones de europeos”. Frase de Miguel Angel Moratinos que reprodueix el diari El Mundo i que s'ha pogut veure en imatges als diversos informatius del migdia. Penseu un moment en el cas. Diu que 458 milions d'europeus han (hem, perquè aquí inclou l'Estat espanyol) aprovat el Tractat de Lisboa? Com? Aviam, anem per parts, o jo he viscut en una càmera aïllada des del 13 de desembre de l'any passat o diria que no m'han donat la oportunitat de votar aquesta nova Constitució Europea. Pel que veig algú ha aprovat per mi aquesta carta o el que és pitjor, algú ho ha fet sense consultar-me.

Entrem doncs en un dilema certament graciós. Que considerem que ha de valer més, els 800.000 que han votat que no a la Republicà d'Irlanda o els 456 milions que no han pogut opinar? Entra en algun cap pensant dels dirigents europeus que potser no seriem 456 milions si els que formem part d'aquesta immensa xifra poguéssim opinar? O potser tenen por que passi el mateix que va passar amb la Constitució Europea? Quantes preguntes sense resposta, o sí.

Recordem que va passar amb la Constitució Europea. El 20 de febrer de l'any 2005 els habitants de l'Estat espanyol estàvem cridats a les urnes sota el següent pretext (o pregunta): ¿Aprueba usted el Tratado por el que se establece una Constitución para Europa? El resultat d'aquell referèndum va ser la participació més baixa a Espanya (Països Catalans, Euskal Herria i Galiza inclosos, evidentment) des que es va acabar el regim franquista. Només van votar un 42% de les persones amb dret a vot. Val a dir, també, que el resultat va ser inapel·lable si veiem els resultats, un 77% de vots afirmatius i un 17 de negatius.

Però es clar, Spain is different que diuen i la mateixa pregunta va ser formulada a l'Estat francès i Holanda amb un no rotund com a resultat. Després d'aquestes dues travetes la Constitució Europea va morir en silenci mentre es gestava la nova cacicada antidemocràtica europea: el Tractat de Lisboa, una nova carta magna que manté tot allò que no agradava de la que havia sortit de Roma l'any 2004. Es segueix apostant per l'Europa dels estats i no dels pobles, es segueix marginant el català a les institucions i es segueixen mantenint els principis del capitalisme i les desigualtats socials que comporta.

La diferència entre i una i altra és que aquesta segona s'ha aprovat de facto i sense consultar als ciutadans. Però no ens enganyem, hi ha una cosa del referèndum anterior que tampoc ens van explicar gaire: no era vinculant. Així que vist com ha anat tot plegat un prefereix aquest Tractat de Lisboa. Segueix sent el mateix que era abans, però almenys ara no ve tot farcit d'un flaire fals d'una democràcia inexistent

Se'ns pixen a sobre... i diuen que plou!

Gràcies Irlanda!

La llum i la foscor de l'art

Roda la pilota, el món roda. Es sospita que el sol és una pilota encesa, durant el dia treballa i durant la nit salta pel cel, quan és la lluna la que treballa. Tot i això, la ciència té diversos dubtes al respecte (Eduardo Galeano al darrer capítol de "Futbol a sol y sombra")

Expliquen que fa uns anys un gran afeccionat de Boca Juniors va demanar com a darrera voluntat que el fessin soci de River, així se'n anava un d'ells va explicar. Estem d'Eurocopa i fa uns anys la va guanyar Dinamarca, que havia entrat de rebot i els seus jugadors gauiden de cerveses i discoteques poc abans de la final, que van guanyar, contra la disciplinada Alemanya. Recordo un jugador que es deia Robbie Fowler, jugava al Liverpool i va ser sancionat per la Federació Anglesa per haver ensenyat un missatge de suport als vaguistes miners de la ciutat després de marcar un gol. Catàstrofe la del Machester United, que van perdre mitja plantilla a un accident aeri prop de Munich quan tornava d'un partit de la Champions League. Com oblidar a Jesús Gil, president de l'Atletic de Madrid que comentava amb el seu cavall Imperioso si destituïa l'entrenador o no. Un altre dirigent, Bernard Tapie, president de l'Olimpique de Marsella, tenia una gran carrera política al davant que es va trencar quan va entrar un any a la presó per haver comprat un partit de la lliga francesa. Però el futbol el fan els jugadors com Cruyff, que abans de ser una estrella mundial netejava les botes dels jugadors del primer equip de l'Ajax d'Amsterdam. La competició reina del esport rei són els mundials i en cap s'ha vist una jugada com la del Cebollita Maradona a Mèxic'86, el millor de la història. El partit més llarg també ve de l'Argentina, un Argentinos Juniors contra el Racing de Avellaneda va acabar després de 44 penals, les grades de l'estadi semblaven un desert després de l'últim xut. El futbol també és una empresa, com Nike, la mateixa que va obligar a Ronaldo, davanter titular del Brasil al mundial de França, a jugar la final quan la nit abans havia patit una greu crisi epileptica.

Tot això i més és el futbol, tot això i més és “Futbol a Sol y Sombra”, l'homenatge de l'uruguaià Eduardo Galeano a aquest món. Un recull de vivències personals i històriques que giren al voltant d'aquest esport vista des del vessant esportiu però també amb la visió crítica d'un intel·lectual d'esquerres com Galeano. Històries grans i petites entremesclades amb un fil conductor basat en capítols que no superen les tres planes d'extensió. Una injecció d'aire net a la superficialitat amb la que es viu aquest esport des del mitjans esportius.

L'escriptor dona la volta al que tots coneixem del futbol, amb la reconeguda pretensió d'ensenyar dues cares, la de l'art i la dels diners. Aquest esport, ens ensenya Galeano, és una passió entranyable que conviu amb una cara obscura de negocis i multinacionals que han aconseguit canviar la percepció pública de la pilota. Els negocis de la FIFA i la UEFA entren amb clara contradicció amb el que sent un aficionat romàntic com es declara aquest escriptor. La intenció és ensenyar que darrera de les misèries s'amaga un esport a priori noble a la par que tècnic i cal que l'afeccionat en sigui conscient.

Aquest estil que utilitza Galeano, intercalant humor i emotivitat amb episodis desagradables, és el mateix que ha utilitzat a llibres com “El gran libro de los abrazos”. S'agafa de capítols curts i concisos amb un estil narratiu que es fa fàcil de llegir i que t'animen a començar el següent. Amb un vocabulari exquisit fuig dels tòpics futbolístics com fa la bona escola periodística que representen gent com Santiago Segurola o Martí Perarnau o persones com Johan Cruyff o Jorge Valdano. Sempre és un gust llegir intel·lectuals escrivint sobre un genere tant desprestigiat com l'esportiu i un plaer que ho considerin i ho elevin a la categoria d'art.

Testimoni (in)directe

La nit del dilluns l’esperàvem amb expectació. Antena 3 estrenava el programa GPS Testimonio Directo on, segons explicava la pròpia cadena, es desmuntarien o confirmarien alguns dels topics que corren pel món. Com sempre, els més agraciats del reportatge seriem els catalans. Un fet poc original i bastant vist dins les cadenes de televisió estatals. Els fets els presentaven bastant innocentment però el fons és terriblement maquiavèl·lic. A priori agafen un tòpic nostrat i el desenvolupen d’una manera frívola i superficial per arribar a conclusions sense base i gratuïtes.

I es clar, els catalans som els més receptius (per ells) de tòpics i insinuacions sobre lo dolents que som i com odiem a la resta d’habitants de l’Estat espanyol. Però es clar, els nostres clixés estan ja molt tocats: els catalans som anti-espanyols, no parlem castellà i, es clar, som uns garrepes.

Anem tòpic per tòpic. El primer és que som enemics de la causa imperial espanyola. Col·loquen un cotxe a dues passes de la Plaça del Mercat de Vic. No és un cotxe qualsevol sinó que està farcidet d’elements que ells mateixos qualifiquen com a “espanyolistes”. Banderes del toro, enganxines de la Legió i un tuf a ranci que feia basarda aparcat enmig de la capital d’Osona amb una càmera oculta en el seu interior. Tota una nit esperant que algú el cremés o, com a mínim, li punxés alguna cosa. Doncs res, quina decepció! Un parell de joves que se’l miren amb ulls incrèduls i que, a molt estirar, llencen algun exabrupte a l’aire. Missió complerta, s’ha desmuntat el tòpic que els catalans cremem cotxes amb elements estrangers. El segon repte era encara més complicat, atenció: Camara oculta en ma i intentarem parlar en castellà a Vic. Quina fredor, quin perill per la periodista encarregada d’aquesta aventura. Segon problema, a Vic tothom i millor o pitjor, parla castellà, almenys si així ho demana el seu interlocutor. Quin fracàs, estem pitjor del que pensàvem, vaig pensar.

Però es clar, ens estaven deixant massa bé i calia remeiar-ho. El darrer experiment no té desperdici: Una dona maleta en ma a l’Estació de Sants, sense diners i amb intenció de tornar a casa, Madrid. Demana i demana i aconsegueix, en una hora, 22 euros (per cert, més del que cobro jo per escriure aquestes línies). La mateixa dona fa el mateix a l’estació madrilenya d’Atocha i aconsegueix quasi 70 euros. Resultat de l’experiment: els catalans som garrepes. Doncs jo li dono la volta i trec una altra conclusió: els catalans no som garrepes, som acollidors i volíem adoptar a la noia i ensenyar-li a cremar cotxes espanyols i a oblidar que existeix el castellà mitjançant ikastoles a la catalana. En canvi, a Madrid l’únic que volien era fer fora aquella catalana infecte. Què fàcil és banalitzar i inventar...

Hey Mr Danger

Recordo els inicis del rap en castellà. D’entre els primers grups més o menys destacables hi havia uns mallorquins anomenats La Puta OPP (res a veure amb el Partit Popular). Si d’altres grups apostaven per provar d’innovar i aproximar la música negra a la Peninsula aquests bàsicament feien lletres i ritmes per ballar i riure una mica. “Don Simón” o “Legalizala” són títols de cançons que evoquen al típic grup d’institut que fa un grup d’ska, però ells no, la OPP feia rap amb millor o pitjor resultat. Avui llegint La Vanguardia he recordat d’un tema seu, és deia “Jose Mari” i la tornada era ben clara: “Ei Jose Marí, Ei Jose Mari. Deja la política y hazte rastafari”.

Realment la secció de política d’avui al diari Godó feia por. Una entrevista a un ministre del (racista) govern de Belrusconi, les tension del PP i un Thierry que en comptes de fer gols fa petardos. Entra tanta diversió m’he parat a un titular que m’ha tret un somriure irònic que s’acompanya d’aquella expressió tan polaca: que cabron!

“Con mi apoyo, el golpe a Chavez igual habría triumfado”. Paraula de Jose María Aznar, que en comptes de fer cas a la cançó ni s’ha deixat rastes ni fuma herba aromàtica sinó que es dedica a anar voltant pel món simulant ser un intel·lectual via les FAES, una associació de suport ideològic a les tesis de la dreta espanyola. Aquest cop han estat els peruans els afortunats de gaudir amb la seva presència i el cert és que l’home s’ha despatxat a gust. Segons va explicar és una “tonteria” pensar que va participar al cop contra el Govern Chavez l’any 2002 ja que si hagués volgut participar “el cop no hagués perdut” explica Aznar. Gran la prepotència amb la que es desmarca en Jose a Lima. Segons explica no va volar prendre part per ningú i es dona el gust d’assegurar que va rebre una demanada d’ajuda del govern cubà per treure Chavez de Venezuela.

El que es cert és que aquell fou un cop d’estat dirigit per les elits adinerades veneçolanes en contra d’un govern elegit democràtcament i, per tant, totalment legítim. Però tot formava part d’un entramat que pretenia evitar moltes de les coses que han succeït després a llatinoamèrica Aquesta intent d’acabar amb la revolució bolivariana va comptar amb l’aval imperialista americà, es clar. Es van detectar diversos espies amb carnet de la CIA durant la revolta i tant Bush com Aznar van reconèixer el cop com una forma legítima de treure Chavez del poder. Ho explicava Miguel Angel Cortés, Secretari d’Estat per la Cooperació Iberoamericana durant el temps del cop, a el País, un diari que no es pot dir que sigui gaire pro-Chavez gràcies als diversos mitjans privats que PRISA controla al país. Segons Cortés, "El embajador Manuel Viturro siguió las instrucciones que le transmitimos desde Madrid y junto con el embajador de Estados Unidos en Caracas acudió a reunirse con el flamante presidente provisional Carlos Carmona el 13 de abril de 2002. ". Per tant, és evident que Aznar va donar suport als colpistes, almenys a nivell moral. Les proves físiques no s’han ensenyat, però potser no fan tanta falta quan no només Chavez defensa la participació de l’executiu espanyol sinó que el propi Miguel Angel Moratinos, ministre d’Afers Exteriors ho ha afirmat en més d’una ocasió. Per cert, Quan Carlos Carmona entra (es creu entrar vaja) al govern provisional (que ell s’inventa) el primer que fa es donar les gràcies a RCTV, el mitjà que va televisar el cop i el principal impulsor mediàtic de l’assumpte (després li deneguen la renovació de les llicencies i encara ploren, veure per creure el victimisme ploraner i mentider de la dreta colpista i feixista).

Dit això, és evident i públic que Aznar va participar del cop, masses interessos PRIVATS hi tenia Espanya a Veneçuela i amb la pela no s’hi juga que diuen alguns. Però bé, el del bigoti, el Cowboy de Texas i RCTV van fracassar i després de Chavez vindrien Bolivia i Ecuador. El socialisme del segle XXI, tesi plantejada i defensada pel gran sociòleg Heinz Dieterich, s’estén com una taca d’oli per llatinoamerica sense que la dreta reaccionaria pugui actuar, de moment.

Una setmana qualsevol

Entre punts de mira, posts musicals, treballs de la universitat i encàrrecs varis he perdut la costum d’escriure sobre banalitats que em venen al cap. M’encanta anar teclejant sense mirar enrera ni caure en si t’està sortint bé o malament, bàsicament perquè no et preocupa. Ara em ve gust, i per això aquesta nit simplement escric, per escriure.

Cansat de caminar: I és que reconec que la relació entre aquest bloc i el meu ciclomotor no és la més bona. Cap el setembre recordava els familiars, vius i difunts, del tio que m’havia robat la moto. Aquesta vegada no me l’han robat, aquesta vegada soc jo que he provocat un accident. Llevar-se ràpid i fer tard a classe. Agafar la moto i baixar el carrer del Carme per tal d’esmorzar una Yamaha de 100 quilos i una Vannette de cinc places no és la millor manera de començar el dia. Jo ho vaig fer i no ho recomano

Consumisme salvatge: L’óstia en qüestió va ser culpa meva, sí. Vaig girar el cap per mirar un aparador on, a cinquanta per hora, m’havia semblat veure unes bambes amb bona pinta. Ridícul, ho sé. El resultat és que ara a la meva scoopy li fa falta una reparació amb pinta de cara i, per més inri, les bambes vistes de prop eren horribles.

Al carro dels guanyadors: Vist que el motociclisme no era el tema de la setmana i després de la humiliació (en forma de passadís i casimanita) al Bernabeu calia apujar la moral. Poques coses funcionen bé a la casa gran del barcelonisme ara mateix. Així que el diumenge vaig anar a veure al Futbol Sala (victòria i anem a semifinals) i el Hoquei (una altra vegada campions d’Europa). Això sí, tots i cada un dels meus viatges al Palau en Metro. “Que no estamos tan mal hombre!” (Jan dixit).

La mula mola: Resultats desiguals pel que fa a les baixades d’internet de la setmana un cop escoltades a l’Ipod (ara camino més i escolto molta música!!!). Resumint: El disc dels Rumble Strips és una bomba de rellotgeria que comentaré properament al bloc musical, m’encanta i hem té enganxat. Els South San Gabriel i el seu nou àlbum no se si és mediocre o una petita joya, no sé si és opitmísta o cru. Caldrà escoltar-lo més. Finalment, i per acabar, el disc d’M83 és l’escorrialla (que malament queda mare meva, amb lo que m’agradaria escriure basura) més gran que he escoltat en molt de temps.

Llir entre cards: Així és titula, com tots sabeu, la secció d’en Salvador Sostres (Aka SS) al diari Avui. Resulta que l’home va passar per la meva facultat i després la va deixar verda a la seva columna d’opinió. A la universitat això ha calat de diverses maneres: els indignats i els ressignats. En Sostres et pot agradar o no, a mi no m’agrada tot i que de tant en tant em faci gràcia el que escriu. Però em fa gràcia perquè m’ho prenc com una broma, perquè és un bufó, un pallasso i fa riure. Punt i final

Últim dia de vacances per la cara: Ja podem dir definitivament que comença l’sprin definitiu de final de curs. En un mes estaré amb l’stress d’exàmens i qualificacions. Està bé, farà solet i tal. L’únic problema és que llavors serà el tret de sortida al procés sobre on treballarem, on farem les pràctiques, que passarà amb les Festes de Gràcia, on anirem a l’estiu... quina mandra tot plegat!

Mulla’t pel Franki: Ho vam fer i ho seguirem fent. En Franki fa dues setmanes que està segrestat a Can Brians. El dissabte passat més de dues mil persones vàrem manifestar-nos pel centre de Barcelona per tal de reclamar el seu alliberament. Plovia molt i feia fred, però imaginar que en Franki torna a agafar el megàfon ens dona força per seguir cridant que el volem a casa.

...i finalment un lloc on anar, a l'estiu o quan sigui...

Punt de mira (III)

Dilluns al matí no vaig anar a classe. Molta feina retardada i un despertador tancat més o menys conscienment per quedar-me a casa i no passar per la facultat fins la tarda. Sona el movil, un missatge. Nomes mirar l'aparell me'n adono, notícia d'aquestes en cadena: Ja s'han endut en Franki.

L'han segrestat i ningú ho explica (a en Franki)

Recordo que havia parlat amb ell feia pocs dies. El seu cas s'havia reobert feia una setmana i la concentració que feien a Terrassa era l'excusa perfecte per parlar-ne a l'informatiu que fem a classe dues vegades per setmanes. Trucada ràpida, li explico que l'entrevistarem per la radio de la Pompeu i ell, tot i que està liat amb advocats, accedeix amb la seva amabilitat de sempre. L'editora d'aquell informatiu era la Mariona. Al acabar l'entrevista, en Franki li donava les gràcies, unes paraules sinceres, per interessar-se pel seu cas. Sé que molta gent que llegeix aquest bloc el coneix així que el que explico no és cap sorpresa. Els que tenim la sort de ser coneguts seus, encara que sigui de passada, sabem que en Franki fa les coses amb un somriure a la boca, amb la voluntat d'ajudar i posar pedretes, potser minuscules i sempre necessàries.

De les paraules d'en Franki se'n desprenia por, un temor i una inseguretat que ens demostraven que sabia que en qualsevol moment podia arribar la mala notícia. I va arribar dilluns. En poques hores era portada a Vilaweb, els mails omplien la bustia de molts i els missatges et colpien una vegada darrera l'altra fins fer-se quasi rutinaris. En Franki estava acusat de despenjar una bandera espanyola de l'ajuntament de Terrassa durant la Festa Major, segons va dictar el jutge (ex-jutge militar durant l'época franquista) s'havia ultratjat la bandera espanyola. D'aquella dia li sumaven atemptat contra l'autoritat i desordres públics pels mateixos fets. Tot quadra: 2 anys i 7 mesos de presó.

Tot quadra? No, es clar que no. Desenes de testimonis aseguren que durant l'estona que van passar els fets, en Franki estava a la zona de les festes alternatives provant de tenir-ho tot enllestit per aquella nit. Com passa en molts d'aquests casos, és la paraula de la policia contra la de gent que prova de canviar les coses, i aquesta darrera no compta. Ni és la primera vegada, ni serà l'última. Aquests cas em recorda, salvant les distàncies, al dels 3 de Gràcia. Tan en Franki, com en Josep, el Bote i en Xolo eren gent que treballava, i molt, per trencar els murs silenciosos de l'establishment social. Tancar-los a tots ells suposa, no només una “lliçó exemplificant” per la resta d'activistes, sinó que també és la resposta policial i judicial de desestructuració d'un moviment. A Gràcia sabem molt bé què suposa un cas així. Quan et possen per davant uns amics, la resta de feina que feies passa a segon pla i l'únic que vols és ajudar-los, aconeguir que tinguin suport social i que s'acabi el més ràpidament possible el malson. Amb els 3 de Gràcia ens van tenir 4 anys sense respirar, el mateix que pretenen ara amb la lluita terrasenca per un món millor. Llavors els que patiem érem independentistes i socialistes, ara són okupes, tots en el mateix vaixell, tots navegant en la mateixa direcció.

Aquell dilluns, com deia, vaig anar a periodisme polític. Fins les 18, hora en que s'havia convocat una marxa davant al presó Model. Ja feia hores que els amics d'en Franki es concentraven al carrer Entença i s'havien produït fins a dues càrregues. Donem la volta a la presó mentre almenys trescentes persones cridem i cridem. Ens deixem la veu perquè en Franki senti que no està sol, que a fora l'estem esperant i que no estarem callats, i molt menys quiets, fins que no en surti. Finalment els Mossos d'Esquadra ens van tallar el pas a l'alçada del carrer Rosselló. Molta estona quiets fins que el gruix de la manifestació, que ja havia crescut considerablement, decideix dirigir-se cap al carrer Nicaragua, on hi ha la seu del PSC. Eren dos quarts de vuit i tenia feina a fer, vaig a agafar la moto per anar cap al barri.

Alhora de sopar, com cada nit, faig la ruta de webs pertinents per estar informat del que passa. Espero veure una notícia positiva, se que és una esperança inutil, però estic segur que l'entrada d'un noi a la presó pel simple drapo forani serà portada d'algun lloc. Com sempre, equivocat i trist apago l'ordinador. Un dels breus del dia és que hi hagut incidents a la seu del PSC del carrer Nicaragua, el motiu, sempre és el de menys.

PD. El dia 10 de Maig hi ha la manifestació de suport a en Franki a Barcelona. Atents a les convocatòries!